recomencem

I had my world, strapped against my back.
I held my hands, and never knew how to act.
And the same black line that was drawn on you was drawn on me,
and now it’s drawing me in.

he pogut llevar-me i traçar el recorregut fins a l’estació mentalment. Llàstima que el meu cap estigués massa emboirat per no saber guiar millor les meves cames. Per això he arribat tard a la feina. Però he arribat. El millor ha estat comprovar com va de buit el tren de les nou del matí i descobrir el sol que començava a escalfar mitja hora després. I mirar per la finestra sense pensar en res. Ni tan sols en els marejos. Ni en mi.

* escoltant 6th Avenue Heartache The Wallflowers

Post a comment | Trackback URI

Comments (3)

  1. Alegria De La Huerta wrote::

    Si, jo per això vaig cada cop més tard a la feina… te n’adones que fora hi ha vida. Em fa por perquè arribarà el dia en el que no voldré entrar i em voldré quedar fora. Molts cops penso que seria genial poder estar durant el dia per la ciutat, sobretot a aquelles hores en les que el sol escalfa l’ànima.

    Divendres, febrer 8, 2008 at 1:05 #
  2. Jordi wrote::

    És un gran descobriment… ;-)

    Dissabte, febrer 9, 2008 at 19:55 #
  3. isnel wrote::

    De tant en tant va bé no pensar en res. Però costa molt.
    Que tinguis un bon diumenge! :)

    Diumenge, febrer 10, 2008 at 12:24 #
css.php