espero les fotos de l’últim cap de setmana mentre trobo a faltar això de no tenir càmera. I és que quan t’acostumes a les coses després no te les poden prendre. Recorro mentalment els paisatges, enquadrant bé les muntanyes i les onades de la platja, i encara la trobo més a faltar. Torno a pensar que el millor seria instal·lar-nos una càmera directament a l’ull, per poder fotografiar realment tot el que podem veure sense barallar-nos amb els objectius. I llavors penso que en certa manera ja ho puc fer: tots els records emmagatzemats dins la meva ment són fotogràfics i, en el seu defecte, filmacions en super 8. No, potser no necessito cap càmera.
-
Filed Under
Comments (2)
Ei! A mi em passa igual… Per exemple, en comptes de recordar un viatge, recordo les fotos del viatge!
Estaré tarat?
Seria realment fantàstic disposar d’una càmera a l’ull, instantània, que en el mateix moment que veiem alguna cosa realment impactant per nosaltres es disparés i crees una imatge per guardar-la per sempre. Els records es difuminen, es perden. Una foto d’aquell moment la podríem veure sempre una vegada rera una altra.