perquè malgrat tot el que va passar, Ella i Ell no són dos monstres. No són dolents. No són només víctimes. Tampoc no són malalts. Ni són uns assassins, tot i haver comès un assassinat. Només eren aprenents de persona a la deriva. Adolescents apàtrides d’una infància en flames, d’una metamorfosi esguerrada. Els fills d’aquesta societat nostra del benestar, cada vegada més líquida.
sempre ens pensem que coneixem a tothom i massa vegades ens sorprenen una vegada darrera l’altra, fins que la sorpresa es converteix en rutina i seguim pensant que els coneixem. Ningú se n’escapa. Ho he comprovat sobre el terreny, i no és fàcil de digerir. Però tampoc ho és entendre el fet que les persones hem de canviar per créixer. I jo ja he crescut.
* paraules del director de Le mani forti Marc Martínez
Comments (3)
Jo també opino que és maravellós crèixer al teu ritme. Descobrir per tu mateix el que és bo i el que és dolent. Canviar el món segons les teves necessitats.
Tots creixem tard o d’hora, i hem de canviar, sinó malament aniríem… Això està bé.
Una abraçada!
Només eren aprenents de persona a la deriva…
Que maco.
Canviar, rectificar, viure…
Passos necessaris per avançar.