una calor asfixiant i un sol esmorteït ens donen la benvinguda. De fet, el pobre astre va estar tots els dies següents batallant amb els núvols, la boira i la pol·lució de la ciutat per poder fer-se notar. Va fracassar estrepitosament.
com nosaltres, intentant creuar una carretera de sis carrils, quatre pels automòbils i dos per les bicis. Malgasten la pintura per les línies del terra i els diners dels semàfors: ser peató equival a ser un temerari que s’atura a mitja carretera perquè li passi un taxi a escassos centímetres dels peus, i que repeteix l’operació uns metres més enllà, cada dia de la setmana.
els hi encanta el vermell i el daurat, tenir un lleó a cada banda de la porta en els edificis importants, els accessoris ben llampants penjant dels telèfons mòbils, els edificis grans i coloristes, els menjars extravagants i barrejats d’altres olors no identificades, mirar els que no tenen trets facials asiàtics i dir-los «hello», la família, el país i la tradició, les olimpíades…
a mi, però, m’hi agrada la història que emmarca els edificis i, sobretot, les petites històries que cadascú s’hi inventa. I sí, veure que, evidentment, aquí també tot és «made in china».
Comments (3)
igual que aquí. Vull dir amb lo del «made in China»
:)
(imagino que el país com que és tan gran, dintre d’ell hi deu haver moltes Chines)
Ho recordo, això era abans de començar a pujar a la muralla no?
Hola mitjanit. Pel que veig estàs lluny descobrint i sentint. Quan tinguis un xic de temps tinc una coseta per tu al meu bloc. Salut i passa-t’ho bé!!