busco llocs per fugir, tant és si són lluny o a prop d’aquí. Però sembla que estic lligada a aquesta cadira: no puc fer tres passes que ja hi torno a ser. La gent agafa avions, trens o cotxes i fa quilòmetres per arribar més enllà. I jo, jo no puc anar més lluny de les fronteres de casa meva. Em descobreixo imaginant-me en nous carrers, llits estranys i postals de paisatges bucòlics. Llàstima que la realitat no s’hi assembli. Llàstima que hagi de seguir aquí. Amb mi.
-
Filed Under
Comment (1)
Jo crec que mes tard o mes d’hora deixaràs aquesta cadira i anirem a descobrir llocs nous i preciosos. Si mes no, jo estic en busca i captura d’algun d’aquests llocs. Som-hi?