m i t j a n i t

he passat bona part del matí esperant que els mobles paressin de donar voltes per l’habitació i tornessin al seu lloc, però l’únic que he aconseguit és caure rodona al terra i no recordar com he arribat a estirar-me dalt d’una llitera. M’agradaria poder explicar la sensació que tinc cada vegada que començo a marejar-me, quan sé que no podré revertir-ho i acabaré caient, quan m’adono que les imatges se’m borren i només veig foscor, quan vaig marxant de mi mateixa… fins que torno altra vegada, amb les cames enlaire i llàgrimes als ulls, preguntant-me què ha passat en aquell temps i, sobretot, on he estat. Però no puc. I millor així. Sis vegades ressucitada… espero no ser un gat.

Tweet