dels finals

el dia que vaig disparar una arma apuntava al cap,
però la bala va acabar incrustada a l’espatlla.

era una nou mil·límetres
i jo mateixa la vaig carregar:
bales petites i brillants,
una darrera de l’altra

mentre sostenia la pistola entre les mans recordo que vaig pensar,
només un segon,
però no recordo en què

palpava el gallet i l’apuntava,
mirant-lo fixament mentre tot el voltant es fonia

pam

i aquell segon va passar molt ràpid,
notant el pes de la pistola i el casquet volar i caure al terra

i després el silenci,
silenci…

Post a comment | Trackback URI

Comments (7)

  1. Chat wrote::

    Un post criminal?
    o tan sols criminòleg?
    :-P

    Dijous, maig 24, 2007 at 21:00 #
  2. Aleix wrote::

    ai, quin mal rotllo, no? pero a quin cap apuntava l’arma?

    Dijous, maig 24, 2007 at 21:39 #
  3. DooMMasteR wrote::

    Va ser aquell pensament el que et devia fer errar el tret. I desprès, durant el moment de silenci que vas pensar?

    Vull més!!

    Divendres, maig 25, 2007 at 10:34 #
  4. pentesilea wrote::

    …em fa una mica de por

    Dissabte, maig 26, 2007 at 23:08 #
  5. Aliiasa wrote::

    Quina por que fa, no? El cas és que està molt ben escrit.
    Aquest moment de silenci després del pam, quina angoixa…
    Petons!

    Dissabte, juny 2, 2007 at 12:25 #
  6. Té la mà Maria wrote::

    si tens un moment per perdre, gràcies.

    Dimecres, juny 6, 2007 at 13:31 #
  7. Aleix wrote::

    Gràcies Aina! Doncs, sí que em són propícies, les empremtes. M’hi trobo molt còmode al nou entorn web. Fins aviat!

    Dilluns, juliol 2, 2007 at 0:03 #
css.php