vaig passar la major part de la diada passejant pel carrer amb la millor companyia possible, i el resultat final va ser de dues roses, tres llibres, cinc coneguts i els peus destrossats. I tot això sense deixar de somriure. Malgrat les poques senyeres que pengen dels balcons, tot s’ha de dir. El dilluns es va disfressar de diumenge, però sense allò horrible inherent en els diumenges. Fins que arribes a casa i recordes allò que has anat oblidant entre els raigs de sol. Jops. No tot pot ser perfecte, però s’hi pot acostar molt. I tant…
-
Filed Under
Comments (6)
doncs el resum del dia és bastant positiu, com a mínim «materialment» parlant.
quina llàstima que aquest dia hagi de treballar i me les hagi hagut d’engunyar per escapar-me abans i poder fer una volta per la rambla.
Jo també em vaig tirar hores a la maleida oficina, però el poc que vaig veure era magic!
Que bé poder sentir-se català amb tant d’orgull!!
diria que res no és perfecte (déu-se-me’n-guard!)diria que el bon discerniment està en saber aprofitar els moments que creiem perfectes. O no et va sentar bé, obllidar coses entre els raigs del sol?
;)
s’assembla bastant al meu sant jordi (sense tantes roses ni tants llibres), però crec que vam respirar sensacions semblants. malgrat tot, em penso que res ni ningú no podrà espatllar-me la màgia d’aquest dia…
Doncs el meu, de carrer, em sembla que aquest any ha batut com a mínim, mínim el rècord mundial de senyeres als balcons…
el meu balanç és molt positiu també!
i jo em encara m’hi sento una mica d’estudiant, que consti :P