m i t j a n i t

avui he recordat aquelles estones viscudes ja fa anys a l’hort de l’avi, enclavat entre una carretera plena de cotxes i una riera plena d’aigua. En recordo poques coses, però totes em segueixen fascinant. Allò metàl·lic que penjava amb fils de les branques dels arbres, reflectint la llum i fent aquell soroll característic quan xocaven entre ells. O els trossos de bosses de plàstic blanques, vermelles o grogues. O fins i tot les ampolles de vidre. Segurament, si encara tingués l’hort, ara hi penjaria cd’s vells, ratllats o regalats. Però el que he recordat d’una manera més especial ha estat la manera com l’avi dirigia l’aigua del rec fins al lloc exacte on volia, traient i posant la terra amb moviments ràpids i precisos, anant d’un lloc a l’altre obrint i tancant nous camins. Allò sí que em fascinava. Llàstima que no tot s’hereti… a mi l’aigua se’m continua escolant d’entre els dits…

Tweet