recordes aquelles analogies que feies amb els equilibristes de circ que es passejaven tranquil·lament per una corda des d’on no es podia veure ni el terra. Sense xarxa, per suposat. I amb un munt d’ulls sobre seu esperant la coordinació dels seus peus, esglaiant-se quan veien el seu cos tombar-se cap a la seva dreta, recuperant l’alè al veure aquella llarga barra que duia a les mans tornar a la perpendicularitat. Ho recordes i somrius. Perquè ara ja no hi ha equilibristes. Ara hi ha caiguda lliure. I sense terra.
-
Filed Under
Comments (2)
Al món dels somnis és força habitual la caiguda lliure el forat negre sense fons. A la vida real tot té fons, i és quant es toca i ja no s’hi pot caure més quant de vegades es recupera la esperança.
Salutacions!!
No hi ha un sense fons per on caure, i si existeix una cosa que es digui sense fons també pot existir el volar, mirar enrera, crear terres i xarxes i mans que et puguin acollir.
Salut!!