aquell dia tenia tantes coses a dir que no hi havia manera que les paraules poguessin sortir ordenades… i és clar, ningú va entendre res del que deia… vaig haver d’esperar-me, fins que recobrés la serenor, per tal que les paraules tinguessin temps de posar-se en fila i anar sortint una darrera l’altra. Però jo no sabia que aquest repòs no les faria pas ordenar, no, sinó que van començar a anar cap a la direcció oposada fins a perdre’s dins la gola… i ara, ara ja no recordo gens què és allò que volia dir…
Comments (2)
I és que de vegades va bé contar fins a deu abans de dir res… tot i el risc que llavors ja no valgui la pena dir res…
i és que tal i com diuen per allà baix, «a buen entendedor…»
millor dir-les encara que estiguen desordenades i cadascú que s’entretinga ordenant-les. O no… ;)