entre les parets d’una casa hi habiten tota mena de sons: n’arriben per la finestra, s’escapen del televisor, omplen la cuina i ens empaiten estirats al sofà. Però entre ells dos no hi corren ni les paraules, evitant-se fins i tot les mirades i les passes per acabar compartint habitació, llit i llençols quan es fa fosc. I jo, que m’ho miro, més que trobar-ho hipòcrita ho trobo rutinari…
-
Filed Under
Comments (4)
Trist, ho trobo trist.
No sé de què però em sona… Aquests dos han de fer alguna cosa i parlar sense embuts per mirar de solucionar-ho… abans que sigui ja massa tard…
Segurament ni tan sols s’han plantejat que les coses poden ser d’una altra manera.
Es que la rutina si no la anem trencant pot arribar a ser molt rutinària…Es pot trencar amb petites coses que ho fagin tot diferent, nou. Has provat de donar-los idees?