quan els tres petards ens van avisar vaig agafar el plat del sopar i vam sortir al balcó de casa. Em vaig asseure al terra amb el plat a la falda i la vista posada a les moltes llums de colors que espetegaven al cel convertint-se en figures ja conegudes. Van ser deu minuts en els que es van cremar uns quants diners del pressupost en pampallugues de llum i sorolls eixordadors. I a l’acabar-se t’adones que ja està, que s’ha acabat, que fins l’any que ve… i també et preguntes quin sentit té celebrar d’aquesta manera que les festes s’acaben, i perquè cada any ho veia des de primera línia malformant el coll si des del balcó de casa es veu tan i tan bé…
m i t j a n i t
llançant paraules al buit
Comments (4)
pq els focs són macos. Això si, des d’una possició còmode es gaudeixen més! no cal anar pas a primera filera!
Tot s’acaba. Si t’hi poses a pensar l’únic que realment tenim és el record del que ja ha acabat. Per això trobo que ja està bé celebrar els finals de tant en tant, que els principis ja tenen prou celebracions.
Mmm…jo també voto per la tradició celebrar els finals. Es més, se m’acudeixen uns quants que hauria d’haver celebrat amb focs i pampallugues!
els castells de focs, ben fets, són preciosos! és un final bonic :)