fa dies que tinc un vel cobrint-me tota,
sense deixar passar les mirades humanes
ni la llum del sol,
que em resguarda de les llengües viperines
i de les que no ho són,
que no deixa que m’arribi res que sigui alguna cosa,
aïllant-me en mi mateixa cada vegada més
però no sóc jo qui el pot aixecar,
ni tan sols voleiar,
perquè no sóc capaç de trobar el vel
sense trobar-me a mi mateixa.
Comments (4)
Malament rai, això d’aïllar-se no va massa bé! Troba’t ben pronte, no sigue cas que quan hagis pujat el vel el món que t’envolte sigui tan diferent que no l’entengues!
Salut!
Noia…
N’hi ha passa d’això aquests dies…
Un somriure resignat
De tant en tant va bé aillar-se si no estem a gust amb el que passa al nostre voltant o amb la gent que ens envolta, però no per sempre. Necessites potser un canvi d’aires?
Una abraçada traspasa-vels!
un escut protector del món… temptador!