cuando fuimos los mejores
dejamos de ser nosotros
lo peor que llevas dentro
se refugia en tu mirada
cuando fuimos los mejores
y la vida no se pagaba
en todas las esquinas
nuestra juventud se suicidaba
sense ser mai la millor de res no puc assegurar que tot es compleixi, però des del meu punt de vista d’obervadora puc afirmar rotundament que succeeix. I m’agrada veure que algú ho escriu i ho pot arribar a cantar, amb orgull i sense despentinar-se. I em posa els pèls de punta pensar en la de gent que hi viu i que després no serà capaç d’escoltar mai aquestes paraules. Per vergonya. Per por. Per fàstic. I llavors serem nosaltres els qui els la cantarem a l’orella, ben a prop, ben clar…
* parafrasejant Cuando fuimos los mejores Loquillo y Trogloditas
** i vivint el moment en directe al concert de diumenge a Sabadell…
Comments (3)
hi ha gent que vol ser la millor en tot costi el que costi i, en part, està bé, però alguns s’obliden que tenen altres persones al seu voltant.
Si quan els cantis la cançó a l’orella els serveix d’alguna cosa, encara. Però em temo que els que es pensen els millors acaben completament sords. I que jo estigui una mica sord (que ho estic), no vol dir que em pensi que sóc el millor, que consti ;)
Realment ho segueix sent un dels millors aquest paio, per anys que passin. Jo ja fa 18 anys que el vaig veure per primer cop al born i em va flipar i diumenge ho va seguir fent. M’en alegro que a tu tambe t’agrades aina. Consultarem mes sovint la seva agenda de concerts oi?