hi ha gent que intenta passar els fulls de la seva història massa ràpid per tal que es puguin arribar a desunir entre ells i perdre’ls per sempre. Hi ha gent que prefereix oblidar tot el que li suposa dolorós per viure més còmodament. Hi ha gent que es proposa construir un guió prou adequat a la percepció que tenen d’ells mateixos per així no haver d’oblidar mai res.
jo no,
jo sóc de les que ho guardo tot
a vegades en caixes
a vegades en prestatges
a vegades sota el llit
a vegades sota clau
perquè mai saps quan has d’utilitzar alguna cosa
i perquè tot sempre és útil en aquesta vida.
Comments (8)
La memòria no es voluntària. En tenen els teixits, les cèlules… tot allò que pretenem oblidar ens ve a trobar, tard o d’hora, inexorablement.
Has llegit mai algo de Jorge Bucay, Aina? El teu post m’ha recordat a un conte seu que vaig llegir, on explicava algo com un món on als cementiris, la majoria d’edats de la gent morta era de nens d’uns 8 o 10 anys. El protagonista, no entenia que passava en aquell món, on tothom moria tan jove. La resposta era que quan algú moria, només es tenia en compte com a anys viscuts, la suma del temps que aquella persona havia sigut feliç o havia estat contenta. Ho vaig trobar una cagada increïble! Segurament quan més estàs aprenent és quan pitjor estàs…
M’agrada que ho guardis tot Aina, ben fet!
Petons des de Finlàndia
JO també ho guardo tot…
Fins el dia que decideixo que he de fer neteja,
…i acabo sense llençar res, però això si,
ho canvio tot de calaix…
(per sort, l’espai dels calaixos sempre és infinit) ;-)
Ostres Aina, estic totalment d’acord amb tu, per mi suposa un drama haver de llençar alguna cosa i ho acab guardant tot arribant a límits insòlits…
…una carta, un llibre, una entrada al teatre, records, llibretes, infinitat d’objectes…hi ha coses el significat de les quals va més enllà d’allò purament material perquè formen part de tu… potser per a altres noses inservibles, però com una olor, com un sabor, com una sensació poden fer-te tornar a viure moments com si el temps no hagués passat…
…i segurament ja ho vam aprendre dels avis…allò menys pensat en qualsevol moment et pot servir i inclús salvar la vida…
el problema és que la memòria és capritxosa i, per molt que ens pensem que la clau és a un lloc ben segur, certs records encara dolorosos ens venen a cercar quan no cal! Però si, tens raó, tot el que hem viscut ens serveix per aprendre. Però és necessari aprendre certes coses?
jo també ho guardo absolutament tot, fins i tot les ampolles de colònia per recordar quina m’agrada més quan he de tornar a comprar perquè no m’han regalat cap.
He,he…jo sempre dic que el que no mata, engreixa.
Jo també ho guardo tot sempre. El problema és que mai recordo on ho he deixat… Petons!