he desitjat escoltar el silenci del meu pensament, en blanc, però m’he topat amb les mateixes inclemències de sempre transformades en paraules punxegudes
quan deixaran d’aparèixer?
quan podran seguir la seva via sense aturar-se?
quan tindran prou valor per escoltar-se a elles mateixes?
i és que m’estan obligant a col·locar-me de sedants i començar a ser estèril a tot tipus de punyals enverinats, que ja ni es molesten a tirar per l’esquena, i resseguir la línia que ens separa sense por a caure del costat que no toca…
Comments (3)
quan no pots ser amo del teu silenci, és quan comences a ser esclau de tot el que t’envolta. Però el silenci reparador no és un regal, no es compra ni el trobes al mercat en forma de pastilles, sinó que és un bé que neix i creix i s’ha de cuidar cada dia com qualsevol planta delicada. Aquest silenci també té molts altres noms, i si és veritable, és fàcil de reconèixer.
Segueix buscant. El silenci sempre queda en un racó del pensament, blanc i pur, a vegades costa trobar-lo perquè al voltant hi trobes infinitat de traves, però no ha marxat. No et rendeixis, busca’l.
Molts petons i anima’t!
De vegades fa mal escoltar el teu interior, encara que és bo saber que hi ha gent a la que li faràn més mal les seves paraules interiors.