m i t j a n i t

quan un trajecte de quaranta minuts es converteix, cada dia, en un d’una hora em poso nerviosa, però m’hi acabo acostumant.

quan el de cada dia s’acaba convertint, aquestes setmanes, en un de quasi dues hores la paraula nerviosa es queda curta per descriure’m.

quan, a més de la desolació de l’estació on els desemparats ens esperem, s’hi afegeix el mutisme dels aparells de megafonia plens de pols, la indignació ja és màxima.

ara bé, quan els engeguen perquè puguin dir que el tren porta més de trenta minuts de demora començo a tenir ganes d’arreplegar unes quantes pedres de la via i apedregar-los a consciència.

i és que, senyors meus, estan jugant amb la nostra paciència… i els aviso que se’ns acaba.

Tweet