vaig dir que pararia l’orella, però no ho hagués fet si hagués sabut què seria el que hi arribaria. Hi havia alguna cosa que em rondava, però no tenia ni idea que fos el que m’he trobat
llàstima que la possibilitat d’aturar el temps, o les paraules, sigui només una ficció impossible. Llàstima, perquè a mi em van ensenyar que abans de parlar calia comptar fins a tres, o fins a deu. Llàstima, perquè per damunt de tot encara m’agradaria intentar aturar-lo amb un simple joc de mans i, pluf!, fer desaparèixer el conill empipador de blancor insuperable i dents afilades
avui només puc sentir-me irada, per descobrir sons que no sabia ni que existien, per haver perdut hores intentant explicar allò inexplicable i, sobretot, per haver d’escoltar paraules que em fereixen a cada síl·laba…
Comments (2)
Si clavat estava, mentre anava llegint; astorat del tot m’he quedat, quan he passejat per l’enllaç. No acabo de veure el què, però, alguna te’n passa. Seguiré atent.
respira fons i pensa que la vida és molt bonica… o podria ser-ho.