m i t j a n i t

tinc les claus i la bossa, però abans de sortir m’aturo davant de la porta i la veu que ve de fora m’obliga a mirar per l’espiell… foscor… surto, doncs, i la veu es fa més present quan em dirigeixo a baixar les escales. La localitzo. La veu repeteix que ja és al lloc acordat, que duu el material i que quan li faci el senyal la deixi passar. Em quedo immòbil. Moc un peu buscant l’esglaó amb la mirada posada al passadís d’on prové la veu quan sento que comença a venir cap a mi. Indecisió.

apareix una nena, d’uns set anys, amb un aparell walki talki penjat del coll i una barra de pa a la mà. Soroll de fregit fins que prem el botonet i diu alguna cosa semblant a una contrasenya, cambio i fuera, i la porta s’obre de la mà del seu avi que li somriu i la convida a entrar.

i jo, encara al replà de l’escala, segueixo mirant cap a la porta esperant allò que no apareixerà, i pensant que la imaginació dels nens és el millor obsequi que els reis em podrien dur aquesta nit…

bona nit de reis quitxalla

Tweet