sembla que les arrels hagin fet la seva feina i no em permetin ni moure un dit sense el seu consentiment. Dins d’aquests dies l’aire ja comença a fer-se feixuc i no en trobo les finestres. Potser és que no n’hi ha. Però no ho vull creure, significaria deixar-se ofegar, i és massa fàcil
vull retrobar els segons que no fan nosa sinó companyia, els minuts fràgils en que els somriures dansen, les hores mai perdudes sinó aprofitades, els dies de fred al costat de l’escalfor de les paraules, aquell temps impertorbable que sempre acompanya en els moments precisos
però ara és massa d’hora, o potser ja és massa tard..
Comments (8)
Jo crec que el que hauries de fer és un forat al sostre que et permitís veure les estrelles i un sopar que acabés en un «antro» en el qual mai entraràs… ;)
Ja veuràs com aquest temps que cerques, el qual no saps ben bé com trobar, el trobaràs i vindrà acompanyat de tot allò que vols.
Una abraçada i molt Bon Any.
Anims!
Sempre hi ha una finestra…, tot i que sovint és al lloc més insospitat
Ah, aquests moments que dius no tenen temps. Busca’ls bé!
Mai no és massa tard. Si deixes la primera part de banda i et quedes amb la segona, ja tens la ruta traçada. Ara només és qüestió de començar a caminar ;)
Aina, aina… Ho retrobaràs, ja veuràs com sí. Només fa falta voler-ho. Va, dona…
Obre la finestra i deixa entrar un raig de sol purificador, veuràs com et sentiras millor.
mai és massa tard, potser és massa d’hora però sempre torna a entrar la llum , sempre hi ha alguna escletxa i potser com deia una cançó de Cristina Branco «de què serveixen mil finestres si no pots veure la mar»…les finestres no son importants sinó el poder veure.així que som nosaltres qui ens hem d’esforçar unes vegades més i altres menys per poder veure la mar :) besets i bon any Aina .