un munt de butaques en fileres ordenades i numerades decoren la gran sala a les fosques quan un noi amb un jersei vermell i un petita llum ens acosta als nostres llocs prèviament concertats a l’entrada
ulls expectants concentrats en la gran pantalla, que bombardeja imatges que no es relacionen amb la motivació que ens ha portat aquí, i les mans preparades per endinsar-se en les mil bosses de llaminadures, crispetes, refrescs, i d’altres mals alimentaris
i la història comença, es desenvolupa, i acaba, sempre amb la mateixa remor de dents que trenquen, goles que empassen i mans que feinegen entre plàstics diversos
una pobre banda sonora que ha fet honor, aquest cop sí, a la pel·lícula vista.
Comments (6)
Si necessites de la llanterna de l’acomodador, és que has arribat tard al cinema. (Ja veus, m’ha sortit un pensament. Deformació professional)
per aquest motiu no vaig mai al cinema el cap de setmana, sempre en laborable i a la primera sessió, per això de vegades estic sol a la sala, però per mi és una delicia.
Quina era la peli? és per no anar-la a veure. Ja que no podem evitar la música de fons evitarem les pel·lícules que li facin honor.
Salutacions
Les crispetes, llaminadures i d’altres mals alimentaris, però, varen resultar satisfactoris?
Jo el soroll de les cripsetes no el suporte en un cine tancat, però recorde que fa anys existia al meu poble dos cinemes descoberts d’estiu i era divertit perquè la gent es portava el sopar,els bocates, les olivetes, les amanides i allò era massa, jejeje el fet en si ja era com una peli del Fellini una mica com un paracine :) besets
Què hi hem de fer? Les crispetes són bones…