ja és hora que comenci a pensar com si demà hagués de marxar, cap a qualsevol lloc nou per embriagar-m’hi, cap a enlloc
sentado en el andén
esperando el primer tren,
rumbo a lo desconocido
sin nada que perder
volar entre els núvols mentre els cabells segueixen les isòbares, cap a paradisos amb grans arbres fent ombra i amb cocos gegants per cases, amb fulles de catifes voladores, amb serpentines de camins, amb tot allò que un pugui imaginar, cap al lloc on els somnis es fan realitat
vuela con el viento,
se sumerge en la espuma del mar,
para él no hay secretos
su destino sigue igual
i a l’arribar a on desitjaves descobreixes que has de tornar, sempre has de tornar, i tornar, i tornar, i tornar a viure la mateixa vida i a tenir els mateixos somnis impossibles d’aconseguir.. però si has de tornar, almenys que conservis els somnis
lento el paisaje,
los recuerdos van quedando atrás,
los días de mi vida
ya no volverán más
i penses que potser així és millor, perquè quedar-se dins d’un somni també ha de ser avorrit.. tornes i segueixes somniant, deixant les passes al teu darrere amb un cop de cap, esbullant els cabells i escampant els problemes, deixant el passat a on ha de quedar-se.
* entre les notes de Sentado en el andén Ja T’ho Diré
Comments (3)
Somniar despert, dormit, somniar dins d’un somni, somniar dins d’un malson… La qüestió és somniar… :D
els somnis, ben dosificats i amb la consciència del que realment són, m’ajuden a ser una mica més feliç.
no hi podria renunciar ;)
No ho saps que, de vegades, els somnis es fan realitat? I com estiren el carro de la voluntat! Tot és posar-s’hi, sentir-ho, voler… Que costa? I tant! Però no tots són impossibles, aina. Una abraçada, maca!