l’altre dia em van parlar dels confessors incondicionals que hauríem de tenir de guàrdia per casos extrems i que mai hi són quan se’ls busca. Mentre interioritzava les paraules vaig pensar en els meus confessors i vaig arribar a la conclusió que només n’he tingut un: jo mateixa. Davant del mirall, sota els llençols o al bell mig del carrer, les converses amb mi mateixa s’han anat perpetrant al llarg dels anys de manera natural, amb crits, soroll, pauses, i tot allò necessari. Avui, però, mentre l’aigua em recorria a la dutxa he tingut realment la sensació d’estar amb mi mateixa quan he pogut sentir els meus propis pensaments, i després d’escoltant-me he decidit donar-me un descans i sortir a passejar… fins ara.
-
Filed Under
Comments (9)
Jo diria que havia deixat un comentari…
ha anat bé el passeig Aina? Doncs jo vull parlar amb el teu confessor i amb el de la Isnel i els vull dir que cap de les dues teniu res a confessar que per això teniu als amics per parlar-ne, perquè una csa es confessar-se i una altra cosa es parlar-se i compredre’s i a això si m’apunte .. ala . vaig a fer jo també una volteta abans que ploga, si plou ja d’una vegada perquè hi ha una pressió atmosfèrica per ací baix que no veges. besets.
De tant en tant va bé escoltar-se a un mateix. Però en el meu cas, el meu jo no m’ ajuda gens. És molt crític i ho veu tot sempre negre. Sort d’ algun amic que tinc, que em dona bons consells de tant en tant (encara que, tonto de mi, sovint no li faig cas).
Els que tenim el nostre confessor en nosaltres mateixos… almenys tenim la seguretat de què no ens defraudarà mai xDDD
Cada dia parles amb ell. Pels altres no existeix, però tu el tens cada dia al costat. Amb ell parles, rius, fins i tot discuteixes,… però és ell, el de sempre. L’únic a qui sóc capaç d’estimar eternament, perquè sé que ell també m’estima mí. ;-)
Salut!!
Pd: a veure si quedem un dia els quatre i fem unes rondes!!
Durant 16 anys he sigut jo el meu propi confessor…
Quan es coneixen amics de veritat tot es pot compartir. Fins i tot les nostres confessions que semblen tan personals.
Sort!
jo primer faig el mateix que tu, tota sola, per pair coses que m’han passat, sobretot. I quan ja ho he assimilat, aleshores necessit parlar-ne.
és bo també parlar-ne amb els altres, almenys per a mi :)
Després del divendres el teu cos no es mereix pas un passeig! jajajajajaj Res noia, que de vegades més val no escoltar-se, sinó estar en silenci… (Havia començat aquest comentari abans que vingués en Jordi i ara l’acabo! jajajja)
Revisió:
Potser no existeixen els confessors incondicionals, però els parcials si…tota la gent que ens acompanya acaba sabent petits trossos de la nostra vida, i potser aquests són més importants que els incondicionals…perque al menys existeixen…
Petons!
Hola!
Jo penso (com ja han dit per aquí) que una cosa és escoltar-se, i l’altra, confessar-se a algú. Jo de vegades m’escolto, però hi ha moments que necessito algú que m’escolti, perquè el cos em diu que ja n’hi ha prou d’aguantar-me, i llavor és quan faig una trucadeta, o envio un sms, o parlo per messenger amb el que és el meu «confessor/psicòleg personal». I per això tenim la nostra cançó, que dóna nom al meu blog i diu:
No t’explicaré les meves penes
ja sé que sempre ho faig
i no voldria que penséssis
que estic obsessionat(da).
Vull que sàpigues que sóc feliç
malgrat tot ho sóc
i em sembla que això els fa més mal
que la meva obsessio.
Salut!
Silme.