la tarda assolellada d’avui me l’he dedicat a fer una volta pel poble, ben acompanyada, resseguint passos ja donats però que ara ressonen més segurs. Intentant-li fer descobrir paratges mai abans solcats pels seus peus hem arribat a una llarga paret que jo recordava blanca.
m’ha sobtat descobrir-hi traços i colors omplint-los, lletres, missatges i símbols, idees vives que feien del carrer un lloc completament nou. Embadalida he seguit caminant sense mirar endavant, sinó al costat, arrossegant aquells peus amb mi perquè també en fossin partícips.
i una veu interior m’ha dut mesos enrere, quan després de caminar per un parc verd i frondós em vaig topar amb unes banderoles que cridaven que les parets no caben a la rentadora... i he sentit una esgarrifança al recordar el blanc de la paret que contemplava, el carrer sense vida, la gent sense colors, a mi mirant les rajoles del terra…
Comments (6)
Ui… això de caminar mirant al terra és inherent en mi. Tot és sempre gris, i de tant en tant t’hi trobes una merda de gos… Però també t’hi trobes diners! (No sé què cony estic dient, però vaja, q segur que és millor!) jajajajajajaaja
un amic m’ho va dir un dia que vaig caure: «sempre vas mirant papallones…»
Allà a Rupit se’ m feia estrany anar caminant pel bosc, per llocs molt poc trepitjats i trobar-me amb, per exemple, un tronc caigut enmig del camí, ple de gravats amb noms de persones i cors, i coses d’ aquestes. En un altre lloc, després de contemplar llargament una roca plena de grafitis, vaig pensar: «Segurament aquests missatges seguiran aquí després de que jo hagi desaparegut». I sincerament, mai he escrit cap grafitti en cap roca, però en aquell moment, mirant aquelles lletres, vaig desitjar que ningú les esborrés. D’ aquí molts anys la gent podrà fer-se una idea de que com èrem els d’ aquesta època llegint els graffitis fets a les roques… Com a Altamira… no sé…
Unes banderoles així només poden estar en una de les pitjors ciutats del món, la meva :P Es veu que la vida només pot ser avorrida…
Petons!
Si la nostra civilització s’hagués erigit sobre edificis de pissarra no tindrem aquests problemes… podriem fer els dibuixets que vulguessim i esborrar-los quan calgués…
carai.. és ben bé que a quarts de dues ja no soc persona.
Vagi bé tot
(Llobades) Quan pintes les parets de la cambra, o de la casa sencera, i sense voler et deixes trossos sense pintar, i t’ho mires a contrallum i et dius: hauria d’haver triat un altre color…