en el descans obligatori d’aquest matí m’he vist acompanyada en una terrassa al mig del poble, en una d’aquelles taules metàl·liques on el sol hi presenta tots els seus rajos, i amb una beguda de bombolles enllimonada als llavis.
en l’eterna observació del meu voltant cercant vés a saber què m’han captivat dues persones acompanyant-se en l’última de les taules assolellades. Una persona gran i l’altre jove. Un avi i el seu nét. El primer llegia un diari amb tanta atenció que semblava que se l’estudiés per afrontar un examen. El segon mirava a l’horitzó, i al voltant, i a la seva bossa de patates. Cap paraula. Cap.
en el retorn a la meva segona casa d’aquests dies pensava en aquests dos personatges i no en treia l’entrellat. En un sol moviment de cap els he tornat a veure, caminant cap a casa, suposo, un al costat de l’altre amb els braços entrellaçats mentre avançaven lentament sense dir-se res.
en el meu cap, aleshores, només s’estavellava la idea d’anar a veure els meus avis aviat: sempre tenen històries per explicar-me.. encara que una ho faci amb els llavis i l’altre amb les mirades.
Comments (5)
A mi personalment em sembla una idea emotiva i alhora una idea prou trista.
Per una part trobo genial la idea de veure el net amb el seu avi, te molta sort aquest nen de poder compartir estones amb el seu avi, potser no cal ni parlar, però l’avi segurament es sent molt bé amb el net i el net amb l’àvi.
L’altre part… és que m’entristeix força veure com cada cop es perd més la comunicació amb els demés.
Els joves, o molts d’ells, en comptes de passar estones amb la família i parlar, es passen el dia a internet o fora amb els amics, de manera que el vincle amb els familiars més pròxims s’allunya.
Hi ha tantes maneres de dir-se coses.
Sort, i fins aviat. Una notable abraçada, amb aires d’excel·lents.
Sovint crec que la comunicacio verbal es la més ineficaç. Massa sovint crec que les meves paraules no transmeten el que vull transmetre. Per sort mirant-me als ulls em diuen: » se el que vols dir».
M’agraden les persones amb les que puc estar sense parlar. M’agrada la sensacio de poder parlar de tot i de res amb una persona. M’agrada poder trencar el silenci. M’agrada poder trencar el soroll.
Sovint les paraules sobren. Amb una sola mirada hi ha prou per explicar-se mil i una coses. A mi sempre m’ han dit que sóc molt expressiu amb els ulls i que amb una sola mirada ho dic tot.
I vés a veure els avis. Segur que tenent un munt d’ històries, com tu dius.
Jo trobo molt a faltar la meva àvia; parlava poc, però hi posava molta saviesa en cada paraula i les seves mirades sempre estaven carregades d’una dolçor que t’acaronava l’ànima. Fes un petó als teus avis de part meva.