el cel és gris, com els meus dies, mentre me’l miro a través de la finestra mullada. I què hi faig jo aquí dins si l’aigua s’escola a fora? L’obro, de bat a bat, sento les gotes a la cara, sento la humitat als llavis, sento com la vida comença a notar-se amb ella, però sobretot sento l’olor de terra mullada, i de cop els meus porus saben que el gris comença a emprendre el vol. Potser sí que ja ha arribat l’arc de sant martí per abraçar-me amb els seus colors
esperar no hace daño… pero carece de sentido
i si no arriba agafaré els meus retoladors i començaré a pintar el meu propi cel, què carai, amb decisió i alegria (‘que és de dia’, que diria el meu pare), i hi posaré tots aquells colors que encara resten amagats per la por a ser descoberts per uns ulls que sempre pensen que és millor no veure-hi per evitar sentir-hi. O posaré en pràctica aquella vella idea per redecorar les parets massa blanques de l’habitació amb aquells pots de pintura arraconats fa massa temps en la memòria de l’algun dia.
de moment, només somriuré davant la finestra com una nena petita veient com la pluja segueix caient, com mulla els carrers, com abraça a la gent que passeja amb el seu paraigua, com intenta traspassar les petites fronteres que li posen al davant, com el seu xiuxiueig em gronxa per poder continuar somrient.
* la frase cursivada me l’han servit amb safata aquest matí des de la pel·lícula La noche del cazador Charles Laughton (1955)
** vés per on, em sembla que amb la pluja ja he trobat una petita pista dels colors que buscava…
Comments (10)
Plou i m’he mullat. La sensació de les gotes mullant-te la cara m’agrada, encara que segons com pugui ser incòmoda. Prevalen les sensacions agradables: l’olor de la terra mullada, les gotes que et fan pessigolles… I l’esperança que la pluja s’endurà els núvols foscos i l’ambient pesant.
Una abraçada
He començat a fer aquest comentari i m’ha quedat tant llarg que n’he fet un text … i ja l’he penjat. Quines coses, entre el dia fosc que ja no ho és tant, i els cabells foscos, la piga i les maletes. Ai aquestes maletes vermelles, no me les puc treure del cap.
Doncs jo avuí estic molt trista, però m’agrada llegir que veus colors en aquest gris. :)
La pluja, la foscor, que algun dia tornen per recordar-nos que quan marxen, sempre hi ha quelcom millor!
Un petó!!
Com m’alegra llegir que el gris s’esvaeix i el teu somriure alça el vol. Segueix intentant-lo. Caurem mil vegades, però el que mai ens podran llevar és que seguim intentant-lo. Somriu, somriu, somriu… i després riu a riallades que ja saps que és bon per al cor… i per a l’ànima! :D
Feia falta una mica de pluja, oi? Com ja dic al meu post d’ avui, a mi m’ encanta sortir a fora quan plou. Trobo molt relaxant sentir la pluja sobre meu.
Pinta, pinta….i pinta també algo per a mi, que continuo amb el negre…
Molts petons maca, intentaré que seguir la linia de optimisme que s’intueix al teu post. ;)
La noche del cazador, uf! Estupenda peli!
Et va agradar? Et deixa enganxat, eh?
I si necessites colors, demana! ;)
Un text molt bonic Aina, t’ho diu una admiradora de la pluja, i molt ben fet treu la pols als retoladors i a pintar-ho tot de colors brillants, calids, plàcids colors de somnis nous, una abraçada.
Ja sé quina peli mirar la setmana ke ve