a vegades t’aixeques del llit que ja hi vols tornar. Massa vegades, de fet. Però avui he intentat fer una excepció i fer veure com si el món realment hagués canviat, i ja no estigués cansada, i ja no volgués tornar a dormir, i tingués forces per aguantar el dia, i pogués decidir allò que ja fa massa temps que espera per ser decidit, i tingués el valor de posar-me un nou vestit, i travessar el carrer sense mirar la carretera, i trencar els esquemes que no m’agradin, i retrobar allò que vaig perdre vés a saber on del camí, i aconseguir els somnis que em permetin avançar, …, i ser, en definitiva, una mica més diferent. Però, vés per on, que avui no puc parar de sentir els mateixos versos
no me levanto antes de las diez,
suelo escribir mis penas en papel.
Siempre viajando por doquier,
siempre perdiendo el mismo tren.
i tot plegat segueix sent del mateix gris de sempre.. ja se sap que els colors només acompanyen l’arc de sant martí, i aquest només surt quan plou. Esperarem, doncs, que diuen que no falta pas massa.
* veient-me entre les línies de Conversación, habitación La Fuga
Comments (10)
Sovint hi ha dies que semblen còpies exactes d’altres dies … cada dia aixecar-te a la mateixa hora, anar a la feina, fer el mateix … Però si t’hi fixes hi veuràs el més important de tot. Hi veuràs els detalls. La vida és als detalls, a la tassa que es trenca, en una piga, en tres maletes vermelles que algú s’enduu ves a saber on.
I quan plogui ho plenarem tot de colors mullats.
«No me levanto antes de las diez…
…siempre perdiendo el mismo tren» m’ha encantat.
A primera vista tot sembla grisa però si observes més detingudament, en alguns racons trobaràs escletxes de colors que estan desitjant sortir a la llum perquè els vegis i gaudis d’ells.
aiss! que em sembla a mi que tu i jo veiem més dies grisos, quan no negres, dels quals en realitat hi ha.
Avui no t’envio una abraçada… t’envio dues jajaja
«La vida és fascinant: només cal mirar-la a través de les ulleres correctes» Quan sàpiga on venen aquestes ulleres em compro un parell i et mano altre
M’ ha agradat, aquesta idea d’ aixecar-se pensant en que el món ha canviat i que no tens ganes de tornar al llit. Ho provaré, però dubto que jo tingui més sort que tu… Igualment val la pena intentar-ho!!
Ostia, ja t’entenc, ja…cada dia he de fer un esforç més gran per aixecar-me, maleits dies grisos…però segurament aylen té raó i en veiem més dels que hi ha. Suposo que serà qüestió de pintar nosaltres mateixes l’arc de sant martí, perque ves a saber quan arribarà…recordes els colors? ;)
Molts petons linda!!
…no puc evitar somriure quan sent l’olor de terra banyada quan plou, encara que estigui totalment xopa.
Potser et passi el mateix… :-)
Em fas pensar en aquella cançó de Mecano: «hoy no me puedo levantar. El fin de semana lo pasé fatal. Toda la noche sin dormir…»
Ei maca! En aquests moments potser no soc la més indicada per dir-te res, però com sempre, t’envio una abraçada molt forta, tots el ànims i més colors.
Fuig del gris, petons!
Aina esper que arribe aviat eixe dia en que ploga tant i tan que escampe per fi els nuvols i calrisca el cel i et vistes de colors i travesses decidida i feliç cap aal`on desitges. Tant de bo pogués enviar-te un dels meus trens `però només puc fer-ho des del cor, amb un somriure i un beset d’esperança .
Esperem que aquest cap de setmana podrem veure l’arc de Sant Martí! A veure si és cert… a mi m’agrada molt… perquè mai m’acostumo a ell… el veig tan pocs cops… que el veig màgic!