en un banc vermell i reixat, fred, gelat, espero el tren que em dugui a casa després d’un dia massa dur. El meu cap ha estat absent tot el dia: ni ha pensat massa ni ha estat en blanc. Es podria definir com un estat de semi-inconsciència. La mirada se’m perd sempre cap al fons mentre dins meu es repeteixen totes les paraules que la meva oïda pot captar. M’assabento de la vida sentimental de la noia de cabells rinxolats, del cotxe nou que s’ha comprat la noia que parla massa ràpid i amb aquell accent barceloní que no suporto, de les converses amb el psicòleg d’aquell noi d’ulleres que intenta superar la seva por a ell mateix. Un vent fred em frega la cara i sé que s’acosta un tren. És el meu. Oblidaré aquestes converses i les cares dels seus protagonistes. Seuré al primer seient lliure al costat de la finestra i tornaré a fixar la mirada a qualsevol lloc indeterminat. Nous passatgers, noves vides. I la meva que sempre es mou i gira amb mi mentre jo m’impregno de la dels altres.
-
Filed Under
Comments (14)
Qui sap si algú t’observa també i s’imagina històries?
:-)
Jo m’acomiado cada tarda de l’Aina, em mira i em diu: buenu, fins demà. I somriu amb aquella mirada de noia recent pintada per Gauguin. La observo com es gira d’esquena i és engolida pel llarg passadís. La imagino arribant al tren, en aquell banc vermell i reixat, fred i gelat i em ve al cap alguna imatge de Hopper. M’imagino que s’assabenta quasi sense voler de la vida dels altres… mentre jo agafo el cotxe i de camí cap a casa m’imagino com ella torna a la seva.
I no és el que fem tots en realitat??
Vaja, una altre amb un dia de semi-inconsciencia…et fa un cafe divendres a la tarda? Dema t’envio un mail, petons guapa!!
És maca, aquesta mirada de mitjanit…
Preciós, el post.
Sense paraules.
Ets bonica, les teves paraules ho són. M’agraden les teves reflexions.
M’he assegut al banc, he patit el fred, he sentit els sorolls i les paraules que s’escampaven per l’estació, i finalment, he pujat al tren. Si he pogut fer tot això, solament llegint-te, és que estava molt ben escrit.
alomillor estem en el mon de truman!
Del teu post em quedo amb la incomoditat dels bancs de la Renfe. De qui va ser la idea de fer uns bancs metàl.lics plens de forats? Suposo que ell@ no es deuria seure mai!
El teu post m’ha fet recordar quan jo també agafava el tren tot sovint i, mentre mirava un punt indeterminat a l’horitzó a través de la finestra, sentia converses al·lienes i efímeres. M’ha agradat molt el teu escrit.
Hola he passat per ací, jo que quasi sempre vaig en tren, i m’encanten les històries dels trens, i mirà per on he trobat algú que també li encanta observar i imaginar les històries. En els trens és on més t’adones quantes vides, amors i desitjos poden haver-hi en el món, com la nostra, tan diferents i tan paregudes alhora. salutacions des de l’estació València Nord.
Si… quan vas en tren tens com unes petites històries fora de context dels que viatgen amb tu… a vegades discuteixen, o parlen, i és curiós com ràpidament pots fer costat a algú dels dos, o li dones la raó… fins i tot t’imagines com és, sense saber-ne res del cert!!
Jun!
Mira per on, em quedo amb el noi que té por d’ell mateix…potser xq he sentit aquesta por moltes vegades
Un post maquíssim aina
Abraçades