m i t j a n i t

quan arribes a casa amb el cansament de tot el dia només pots estirar-te al llit. Per alguna raó, i no vols pensar quina, decideixes posar música al moment, al teu moment, a aquest que ja fa dies que dura

por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida
a la teva mida

perquè ja fa dies que la teva banda sonora es centra en poques cançons, en una de sola, en tot cas, una melodia que se t’impregna al matí amb el cafè i que no et deixa anar fins ben entrada la nit, quan els teus ulls ja estan prou cansats per tancar-se i deixar entrar els somnis per la finestra

por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada
que no sé què m’amaga

i és que tot s’acaba resumint amb una única nota, un nou estil, el meu, que ja no sé on ubicar. Una nota repetida mil vegades, fins a la sacietat, que em pregunta què vull musicar. Però no ho sé pas. I aquest és el vertader problema, no ho sé pas. I la roda segueix girant, sempre cap al mateix sentit, sempre visitant les mateixes preguntes… les mateixes pors

por de la por,
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig:
de no ser capaç de somriure
quan dius que m’estimes

* jo també (he sentit) sento una Por Els Pets

Tweet