amb tranquil·litat, passejant, arrossegant els peus per les rajoles. Caminant a poc a poc, per sentir cada bri d’aire que em venia a saludar a través de la bufanda, per notar cada arbre saludant-me amb les seves branques com ja he aprés que fan, per poder copsar tota la quietud que es respira a aquesta hora pels carrers on m’he deixat caure, per pensar en allò en que no paro de pensar per enèsima vegada en aquest dia tan gris, per, en definitiva, descansar del meu voltant per unes hores. Carrers deserts, sense rastre de cap persona, sense la presència de ningú a qui pogués regalar una mirada. Entre la meva soledat avui només m’ha saludat la llum d’una finestra, encesa de cop i volta quan hi he passat pel davant, fent-me dibuixar un petit somriure. Avui he entès que darrera les llums hi ha allò important que, com a tal, resta ocult. I jo i el meu somriure han continuat caminant, amb tranquil·litat, passejant, arrossegant els peus per les rajoles, ara amb una espurna de llum als ulls.
-
Filed Under
Comments (5)
Molt bonic, m’has recordat la passejada d’aquest vespre, els carrers buits on la única companyia era el fred.
Sempre m’ha agradat mirar finestres, i imaginar-me qui i què hi haurà a l’interior.
Xafarderia… potser, i ganes d’inventar històries…també.
Per cert, avui el post quasi el claves a mitjanit, (23:58) ;-)
Ja va bé, moltes vegades, sortir al carrer i no creuar cap mirada ni tenir que saludar a ningú.
Sóc com en Chatnoir, digues-li xafarderia si vols, però m’encanta imaginar les vides que hi ha darrera de les finestres obertes.
Molt bo el relat! Felicitats!!