m i t j a n i t

acabo de recordar que quan era petita m’agradava jugar amb les ulleres velles del pare. Aquelles que eren grosses i sense vidres, només la muntura. Quan no em veia ningú anava al calaix on les desava i me les posava, me les treia, feia veure que les netejava, me les posava com una diadema tal com veia fer a les persones grans… m’agradava dur-les. A més, sempre m’ha agradat jugar amb les ulleres alienes, provar com em quedaven unes o altres, intentar imaginar-me com voldria que fossin les meves… Suposo que saber que el pare en portava em feia saber que algun dia jo també n’hauria de dur. Per això em preparava amb l’excusa dels jocs. Però les ulleres van arribar al meu germà, i jo em vaig veure fora d’aquesta mena de tradició familiar. Llavors m’havia fet més gran i vaig ‘alegrar-me’ de la situació: la genètica havia passat de llarg, els meus ulls estaven sans i la butxaca dels meus pares menys ressentida.

però els anys no passen en va, per ningú, i el fet de forçar la vista cada dia i utilitzar-los d’allò més també passa factura. Feia dies que de lluny em costava distingir les lletres, els símbols, que es tornaven borrosos. M’havia arribat l’hora, aquella que vaig esperar de petita i aquella que em va passar per alt d’adolescent. I ara tinc al meu costat un estoig amb unes ulleres per mi, per aconseguir desxifrar les lletres quan siguin massa lluny. Em vaig sorprendre ensenyant-les a la família com si d’una cosa que has comprat per gust es tractés.

i ara, recordant tot això, recordant els meus jocs de petita, em poso contenta per tal d’haver-ho recordat. Tota la meva infància està envoltada d’un gran llençol negre que fa que no recordi ni les vivències, ni els somnis, ni les mirades, ni les il·lusions, ni les pors, ni res d’allò que algun dia em va arribar a acompanyar. Algun dia, com avui, per sorpresa, m’assalta alguna imatge que fa que aquesta foscor s’aparti a una banda i em deixi veure un instant d’allò que un dia vaig ser. Llavors recordo que abans de l’ara hi va existir una nena, amb el meu mateix nom, i que va viure una vida que d’alguna manera també és la meva. Però m’agradaria conèixer-la més, una mica més cada dia, per així poder continuar el camí que va deixar per mi.

Tweet