quan has d’anar a algun lloc concret t’acostumes a fer un plànol mental dels carrers que hauràs de seguir per arribar-hi. Acostuma a ser sempre el mateix cada vegada que busquem en el nostre arxiu de plànols mentals: el camí més curt, potser, o aquell on em pugui trobar algú conegut, o aquell que passi per…
però ara no he cercat cap plànol, he deixat que els peus em guiïn, que ells decideixin per un dia. I m’he trobat carrers abans inexistents, i arbres fins llavors desconeguts plens de vida que et saluden movent les branques, i persones noves que s’escapen de la meva rutina per agafar-se a la seva, i nous sorolls que abans només els retenia en la meva inconsciència, com les olors, imperceptibles. La lentitud de la passejada feia assaborir millor tots els nous descobriments, i la volta donada de ben segur que ha valgut la pena.
algun dia tornaran a caminar, sobretot quan el voltant hagi esdevingut tan uniforme que no s’hi distingeixin els colors.
Comments (6)
Sort que encara queda gent capaç de concedir-se aquests petits plaers. I de gaudir-los.
:)
Deixar que els teus peus et portin vés a saber on… És com una gran aventura.
Ja m’aniria bé sortir a fer una volta sense necessitat d’anar a un lloc concret. Ultimament només trepitjo el carrer per continuar la rutina de cada dia. I ja voldria trencar amb ella, però no és tan fàcil.
Les persones som éssers que reaccionem als estímuls. Diuen que un dels més forts és l’estímul visual. També hi ha l’auditiu, el tacte, l’olfactiu etc. Per altra banda la rutina no existeix, en teoria. Cada instant pot ser diferent, és diferent. Només es tracta de la percepció de la nostra ment. De la saturada o distreta que la tinguem. També hi ha qui, encara, més en darrer terme, parlaria de la consciència, massa sovint absent dels nostres actes.
El gos caminava arrossegant la corretja, l’amo l’havia deixat per allà mentre comprava el pa i, com cada dia, ell s’havia escapat. Però sempre cometia el mateix error: donar la volta a l’illa de cases. Aquell dia es va aventurar i va creuar un pas de peatons. Les papereres (grans i imponents) s’inclinaven tot pensant: «què hi fa aquest gos aquí si no és novembre ni Moscú?». Però, com els raïms, el gos va seguir caminant i… PUM! un altre semàfor. També el va passar. Llavors volia anar cap a la dreta però va canviar a l’últim moment i anà en direcció contrària. De sobte, es va trobar davant de la fleca.
…com cada dia, havia tornat al lloc de partida com si res hagués passat. L’amo estava molt content d’un gos que no calia lligar-lo, doncs es quedava al mateix lloc.
Molt maco, aina, i molt real.
Thubten Sh., bo, bo.
És maco trobar dips amics comentant el mateix que tu. Sí senyor. Molt maco.