m i t j a n i t

a l’arribar aquesta tarda a casa, més d’hora del que m’és habitual, m’ha semblat que estava diferent. M’he notat més lleugera, potser, o més descansada, tal vegada, o potser fins i tot m’he sentit més relaxada. Terriblement relaxada

les paraules no valen res
silencis penjats sobre les parets

només podia pensar en retrobar la comoditat d’un llit, el meu, que ell més que ningú sap el què necessita el meu cos avui. He pogut arraulir-me al meu racó només veient passar el temps, sí senyor, veure’l passar, veure’l marxar i veure’l i dir-li ‘bon vent senyor temps i avui ja em pot deixar tranquila, gràcies’. I que bé que et sents quan ho fas, i et veus fent-ho. I després recordes que avui encara és dijous, però potser aviat és divendres, i un altre somriure t’il·lumina el rostre.

però ja saps que tot ho arregla el temps

penses que altra gent estarà com tu (oi montse?) i t’alegres que puguin arribar a casa seva i dedicar-se a allò que és important, les persones que les esperen. Que demà serà un altre dia, i de ben segur que ens llevarem més descansats, més tranquils, més pausats, amb més forces i més motivació. Per encarar altra vegada allò que ja hem fet avui. Per retrobar-nos amb aquella rutina que ens esgota.

ulls recoberts de boira
potser demà tornaran a brillar

bàsicament, a viure la (nostra) vida.

* avui m’emmirallo amb Bloquejats Sopa de Cabra

Tweet