acabo de recordar un joc que feia de petita, un d’aquells jocs típics que tothom ha fet alguna vegada, segur, i que encara no sé ben bé què buscava fent-lo. I és que a casa de la meva àvia hi havia una d’aquelles boles del món que no se sabia d’on havia sortit, que fins i tot estava inclinada, aguantada sobre una forma triangular que amb prou feina la suportava. Estava a dalt de tot d’un armari, plena de pols, oblidada per tothom menys pels nens de la casa. No recordo com la baixàvem d’allà, pots comptar… però ho fèiem. La situàvem sobre la petita taula de l’habitació de la saleta i la fèiem girar. Vinga a donar voltes i més voltes, per acabar aturant-la mentre assenyalàvem un lloc. Una destinació. El nostre futur país. La nostra vida donant voltes pel planeta coneixent llocs desconeguts i gaudint una nova vida diferent del que s’esperava de nosaltres. Però ja diuen que les il·lusions dels nens són això, il·lusions. Res més lluny. No he conegut massa països, per no dir cap, ni m’he mogut massa, ni he tornat a fer girar una bola del món com aquella. No acostumo a fer realitat els meus somnis, i això és una llosa massa pesant, perquè els somnis s’evaporen si no es compleixen, i al cap d’un temps ja no recordes ni què són ni quins tenies. Serà qüestió de plantejar-s’ho.
-
Filed Under
