m i t j a n i t

Avui quan m’he despertat el sol traspassava la meva finestra… és un començament molt típic però m’ha agradat començar-lo així perquè ahir la desesperació em sortia per tots els porus. I això no és bo, no, no. Primer amb l’embolic d’aquest dip, que tot i l’embolic que m’hi vaig fer ara el veig amb més bons ulls. Suposo que els comentaris hi fan molt, hi ajuden, perquè sempre hi ha gent que et pot escoltar i que et pot fer veure que les coses no són tant dolentes com semblen a primera vista. Perquè la primera vista, si és ràpida, ens pot arribar a enganyar moltíssim. A ells, gràcies. Perquè encara no us conec però us coneixeré. I és que quan la pluja t’inunda literalment de mig cos en avall després d’una nit llarga quan tornes a casa les coses es poden ennuvolar més o poden ser més fàcils. A mi me les va fer més relliscoses, sentint com els meus peus tocaven l’aigua que traspassava ja les meves sabates, com el paraigua s’havia convertit en un instrument inútil i el vent no feia res més que repetir-me a l’orella que el tanqués i gaudís de la capa de pluja que em podria caure a sobre. No ho vaig fer, però vaig trepitjar més bassals en aquells quinze minuts finals de trajecte que en tots els anteriors, amb aquell somriure de nena petita i dolenta que espera que la seva mare la miri perquè li digui alguna cosa, o li torni el somriure, que li faci cas. Però el carrer era buit, i a casa tothom dormia, i l’aigua va deixar el testimoni que jo havia passat per allà, de camí cap al llit, amb un pijama sec i un gran llençol que m’abraçava en la foscor, mentre la pluja seguia divertint-se fora el carrer esperant trobar algú altre que li fes companyia…

[per l’aroa, que després de celebrar que ja en té vint-i-tres li vull dir que sento no haver-hi estat tota]

Tweet