m i t j a n i t

vam arribar amb la pluja i ja no ens va abandonar en tot el viatge. Després vam saber que era època de pluges i, sí, de tifons. Fa poc n’havíem esquivat un, però es veu que s’ho va repensar i va girar darrera nostre seguint-nos les passes. Força vuit, ens deien. I flipàvem amb les palmeres tortes, la mar moguda i la quantitat d’aigua que queia sobre nostre. Ens deien que estan preparats per aquestes situacions, i tenien raó: el munt de passarel·les que recorren els carrers de manera que et salvaguarden de la pluja és immens i molt útil.

el que més ens va sorprendre, però, va ser que la ciutat està dividida en tres illes principals, tot i que en té més d’un centenar escampades per l’aigua. Bé, el que més ens va sorprendre va ser creuar el tros de mar que separa les illes en autobus, sota l’aigua, i en metro, sota l’aigua, i en ferri, flotant-hi per sobre. I que ells ho fessin cada dia.

cada pam de la ciutat està coberta per un gran escampall de gratacels, llampants i amb vidres lluminosos que et fan aixecar el cap. Però també amb altíssims edificis d’habitatges que no brillen tant i sembla que hagin de caure en qualsevol moment. Una ciutat que es guarneix pels de fora i que es guarda el realisme pels de dins. Sense comptar les cases flotants, barquetes de fusta i canyes de bambú, amb sofàs i cuines de gas.

es nota que van ser molts anys anglesos, encara que només sigui pels autobusos de dos pisos i perquè condueixen per l’esquerra, però tenen ànima de xinesos. I tant. Encara que només sigui pels contrastos…

Tweet