adaptació

hi ha dies que es tornen forats negres i s’empassen tot allò que troben. Quan m’he llevat semblava un dia normal, però a poc a poc tot s’ha anat esvaint. Com les ganes de fer alguna cosa, que han desaparegut del tot després del segon cafè i de perdre el temps davant de la pantalla. O les cervicals, que han decidit plegar i al seu lloc hi han dipositat un dolor insuportable. Serà que és diumenge. M’he enfonsat al sofà i quasi que ja no em reconec: m’he enganxat al comandament a distància i he esgotat la bateria del mòbil. Així que m’he plegat una mica per adaptar-me camaleònicament als coixins i passar desapercebuda, esperant que les hores corrin, fins al pròxim toc del despertador.



tetris

arquejo l’esquena suaument fins que sento el clec d’una vèrtebra posant-se a lloc. Ho repeteixo fins que ja no se’n mou cap més. El meu instrument de tortura contemporani està format per una cadira de despatx no gaire ergonòmica i un ordinador portàtil que no facilita un entorn de treball saludable. Hi batallo cada dia, durant hores, i sempre acabo perdent. No descansa ni els dies de festa. Torno a moure l’esquena i a poc a poc tot canvia de lloc. I així contínuament, un dia rera l’altre, fins que les peces s’ajustin del tot i no puguin tornar-se a moure.



males notícies

a vegades els diumenges comencen amb males notícies, de les que arriben a través de missatges de text al mòbil, sense emoticones. Notícies que et recorren l’espinada amb un fred gèlid. I tots els plans s’estronquen, i res ja no és tan important ni tan urgent. Les prioritats del dia es recol·loquen per si soles i comences a actuar amb automatismes. Voldries fer més del que fas, però t’és impossible. Així que a la mínima que et despistes et tornes a veure asseguda al sofà mirant a l’infinit mentre dissimules atenció per les imatges de la tele. La taula segueix plena de feina acumulada, caldria treure la pols i buidar la pica de la cuina de paelles brutes, i crec que he oblidat la roba estesa al balcó. Però res és important. Res ja no és essencial. Menys tu.



decadència

recordo aquells caps de setmana sense plans ni sense ningú amb qui fer-los. Aquells en què et posaves el pijama el divendres al vespre i no te’l treies fins dilluns al matí. I potser no hi havia plans, però hi havia obligacions en forma de lectures obligatòries i ressenyes a entregar que no et venia de gust fer. Encadenaves el sofà amb la taula del menjador passant per l’escriptori com una ànima en pena, per obligació, arrossegant els peus. El més fotut era que no hi havia ganes, de res, i l’única cosa viable era tancar els ulls i intentar dormir quantes més hores millor. Alguna vegada, fins i tot sorties al balcó a fumar un cigarret d’amagat, d’aquell paquet que vas guardar a l’armari ja fa temps, per ocasions així, i quan l’apagaves ja notaves aquella culpa recorrent-te l’espinada. Miraves la tele, sense fer-li cas, només per fixar la mirada, i intentaves ofegar-ho tot amb cervesa.

sí, recordo aquells caps de setmana. No estan gaire lluny.

bogeria

Lo que nos interesaba no era, entonces, la locura en cuanto tal, sino las diferentes manifestaciones del sentido ordinario de la normalidad que todos somos capaces de poner en práctica en la vida cotidiana.

* llegint El amor y la justicia como competencias. Tres ensayos de sociología de la acción. Luc Boltanski

plantes

vaig sortir al balcó a regar les plantes i ja estaven totes mortes. No em va sorprendre. Hi havia fulles per terra, algunes branques encorbades i la terra estava seca. Vaig pensar un moment en elles: esperaven que algú les regués, o que plogués, i notar com l’aigua s’endinsava a la terra i els queia per sobre les fulles. Però no ho van aconseguir. Segurament el seu últim pensament va ser terrorífic, de venjança per aquella que li negava l’aigua que tant anhelaven. O qui sap si només van pensar en algun familiar, o en el test del costat, que havia estat formós. Mentre m’ho imaginava vaig acabar per quasi inundar-les amb una regadora sencera. L’endemà em va semblar que una em somreia.

hi ha dies bons i dies millors. I sí, també n’hi ha dels altres, però ara no són importants. Avui no. I demà potser tampoc. Espero.

errors

crec que “Com prendre decisions i equivocar-se sempre” seria el títol perfecte del meu llibre d’autoajuda de capçalera. No només el tindria a la tauleta de nit sinó que me’n repartiria còpies per tota la casa per tenir-lo sempre a mà. Cada cop que hagués de prendre una decisió l’agafaria, el fullejaria i, txan!, aconseguiria una gran decisió incorrecta.

bé, ara que hi penso, no em fa cap falta el llibre. Jo soleta ho faig la mar de bé això d’equivocar-me. De fet, en sóc tota una experta.

decidit: l’escriuré jo, el llibre.

deserts

amb la vista posada als pròxims cinc dies de festa com un nàufrag que albira una illa a poques braçades. Sí, seria ben bé això. Estirar-me a la sorra panxa enlaire, obrir els braços, esbufegar i encegar-me pel sol, però sentir-me salvada. Viva. I tot l’esforç haurà valgut la pena. Segur que hi haurà una palmera amb cocos per poder-me alimentar durant dies. La resta m’és igual perquè només hi seré jo, i hauré assolit l’objectiu. No, no caldrà res més.

mal de cap

mil martells piquen alhora sobre planxes de ferro dins el meu cap i no hi ha manera d’aturar-los. Quina tarda més agradable, tu. Si no tingués res més a fer em deixaria caure al sofà i tancaria els ulls. O millor encara: agafaria el meu propi martell del calaix de les eines i m’apuntaria a la festa. Començaria a picar fent saltar totes les espurnes possibles fins fer el forat més gros mai imaginat dins d’un crani. Ho rebentaria tot. Qui sap si així, al despertar, el mal de cap hauria desaparegut. I, amb ell, tots els pensaments que fan nosa.

css.php